1. Mots

Arriba un dia que la infelicitat té nom.
Llavors sembla que allò que no hem entès i allò
que no comprendrem mai es pugui condensar
en un sol verb, en una frase única
que descriu el perfil d’una absència granat i resumeix
totes les ombres d’absències anteriors.
I els mots, són importants. Però res no és
allò ‘més’ important. I així, en la llengua Ewe
i depenent del to,
podem dir “dir”, “estar trist” i “dormir”
amb la mateixa síl•laba.
El dia que la infelicitat ja ha rebut nom,
ens adonem, però, que a la felicitat
també li’n manca un.
Llavors, si mirem bé, veiem noms de moments
feliços com formigues, alguns apilotats i bulliciosos
sobre un tros de galeta, i altres escampadissos i petits,
perduts, exploradors de circumstàncies imprevistes,
fills d’indis Tarahumaras que sobreviuen sense
treballar.
Cada formiga m’és un record de tu.

2. Aquarel•la

No és que haguessis trigat
molt a pintar-la,
és que vas fer-ho amb cura.
Va ser un temps infinit dins de la brevetat,
el tremor de la mà subjectat per brides invisibles
destil•lades d’alè, saliva, lacrimals,
i una mica de riu.
I doncs, al punt que ja acabaves, la ventada,
o un tub d’escapament
o un oblit negligent
o un moviment maldestre
es va endur aquell paper ple de colors, de símils.
Com una fulla seca vestida per casar-se
va oscil•lar en remolins estults com esternuts d’un ogre,
davallant fins al gorg que li havia estat model.
Molls els genolls, el món desdibuixat als dits,
vas adonar-te que havia arribat
l’estiu.

3. Pronoms dalt d’un vaixell

No voldria parlar només de mi, ni que jo sigui tu, ara mateix.
Als ulls de bou el mar hi és i no hi és: un bellugueig d’onades
d’elastina – l’escleroproteïna dels tendons. Tant de vaivé
per a restar-ne al lloc. I al periscopi, la popa d’un vaixell
i una gavina que sembla que s’acosti a becarrar-me el nas.
Quan els dies són clars i puc sortir a coberta, palpejo
les olors de l’iode i dels dofins. El frec ansiós del ferro
amb l’aigua, la gelosia del vent.
Però només puc parlar de mi i de tu que sóc jo ara mateix.
No puc dir res que faci entenedor un dilema d’aquests
pels quals la gent es mata, ni puc mostrar a ningú el camí
del goig que es beu a glops, ni dir quin és el preu
d’aquestes i altres coses que es compren i es perden i
es deleix a buscar. Ni si hem fet bé, ni no.
I ara que només parlo de tu i de quan tu ets jo, vull
generalitzar-nos i servir a alguna causa que tingui uns ulls
d’infant quan l’enfronti al mirall de la raó – que no és un
microscopi. Però no en sé prou de física, ni de perquè la química
té l’ancoratge d’una pell i ens fa pronoms indefinits,
febles i relatius, com l’horitzó. Sense arguments,
sense anells, sense astrolabis, sense penediment.
I ara sense tu. Jo.